Hem sentit, fins i tot des de veus provinents del món científic, que el regadiu no té sentit, ja que, probablement, amb el canvi climàtic hi haurà menys aigua i que, per tant, cal conservar i, fins i tot, recuperar el secà.

És una visió desenfocada. Si hi ha menys aigua el secà és qui patirà d’una forma més severa les conseqüències. L’estiu del 2022 n’és la prova, on malgrat la sequera, les reserves d’aigües han permès regar quasi a ple requeriment, per contra, el secà ha tingut pèrdues severes de rendiments. El regadiu, amb hipotèticament menys aigua, podrà aportar aquest recurs crític als nivells possibles, els quals, amb les tecnologies més eficients, poden oferir uns bons resultats productius. Cal adonar-se que el regadiu és una xarxa per conduir l’aigua i unes infraestructures amb capacitat per emmagatzemar-les. Per tant, el regadiu permetrà gestionar el recurs aigua de la manera més eficient en funció de capacitats i necessitats. Sense aquesta xarxa i infraestructures de regadiu, la gestió de l’escassedat d’aigua es fa molt més difícil.

Els arguments per defensar la necessitat de millorar el grau d’autosuficiència alimentària a Catalunya, així com l’interès, en conseqüència, del canal Segarra Garrigues (CSG), ja són antics i coneguts. Però en l’actual conjuntura, amb una pressió creixent als mercats alimentaris, després de la covid i amb les conseqüències derivades de la guerra d’Ucraïna, aquests mateixos arguments adquireixen importància crítica a nivell global i local. La necessitat d’apropar la producció al consum esdevé un objectiu rellevant. Catalunya té la meitat de la superfície conreada per càpita en relació amb Europa i al món (estadística casualment coincident). En concret Europa i el Món disposen de 0,21 ha/hab., i Catalunya en té solament 0,11 ha/hab., entre les quals hi ha àmplies zones de secà àrid i una orografia molt complicada. A més, Catalunya destina a zones protegides ZEPA el 32% del seu territori, tres vegades més que la mitjana europea, un fet que condiciona les capacitats productives. Tot plegat, una raó contundent perquè Catalunya tingui, forçosament, el proveïment alimentari entre les seves preocupacions preferents.

El regadiu multiplica la productivitat de la terra. Millora, per tant, el grau d’autosuficiència alimentària. Incrementa el valor afegit de les produccions en obrir les portes a conreus més intensius i remuneradors. Afavoreix, per tant, la diversificació productiva. Per contra, el secà àrid o semiàrid limita molt les espècies conreables. El regadiu aporta competitivitat, estabilitat i resiliència al sector agrícola, impulsa noves activitats de transformació alimentaria i millora l’ocupació. El regadiu és, sens dubte, la millor eina pel reequilibri territorial (les comarques de ponent que foren regades des de fa 150 anys mai varen tenir pèrdua de població i varen gaudir d’un interessant creixement demogràfic, el contrari que va passar a les comarques de secà). A nivell patrimonial, l’interès vers el regadiu és evident atesa la diferència de preus del sòl de regadiu i de secà. Precisament aquests dies es comenta la nova fal·lera per compra de terres, però de regadiu, no pas de secà. En general, el regadiu dona nova vitalitat i autoestima a les àrees rurals.

Però si el canvi climàtic pot posar dificultats al proveïment d’aigua, cal avançar en les eines contra el canvi climàtic i el regadiu n’és una d’elles. Els camps de regadiu produeixen més biomassa i, per tant, retenen molt més CO₂. Potencia l’agricultura de proximitat, redueix importacions i evita la desforestació en reduir les necessitats de superfície de conreu. Mitjançant la tècnica de fertirrigació, dins de l’agricultura de precisió, s’obté una aplicació molt més eficient i menys contaminant de fertilitzants o altres inputs. Al si de processos de bioeconomia circular, eixampla la capacitat de reciclatge de residus orgànics. Evita l’abandó d’explotacions agràries i el risc d’uns espais degradats. És una eina contra la desertització.

Però en un país amb mandra estratègica, amb mandra per mirar lluny, les actuacions polítiques no van ben orientades. Estenent-me les més significatives: en primer lloc, les dificultats del canal Segarra Garrigues, incapaç d’aportar els seus potencials a partir de falsos arguments i processos diversos d’obstrucció; en segon lloc, les noves ampliacions de zones ZEPA en terres de regadiu amb el més alt potencial productiu com n’és la zona del Baix Llobregat i, finalment, la més incomprensible, la destrucció de terres de regadiu per posar-hi plaques solars. Com pot justificar el Govern la contradicció entre la voluntat de modernitzar el regadiu i la instal·lació de plaques solars? No anem bé i no trigarem gaires anys a adonar-nos-en quan aquest recurs sigui imprescindible.

FRANCESC REGUANT I FOSAS, Economista, Director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes i membre del Consell Assessor d’ACATCORç