La disponibilitat d’aigua no depèn sols de la pluja, sinó també de la temperatura, que al seu torn regula les necessitats dels conreus. Més calor, més pèrdua per evapotranspiració, més demanda hídrica. Fa uns dies vam entrar en fase d’excepcionalitat per la sequera a Conques Internes de Catalunya, el que va portar a endurir les restriccions en l’ús de l’aigua en més de 200 municipis, principalment del sistema del Ter-Llobregat. Si no plou a la primavera, podem entrar en fase d’emergència abans de l’estiu. Les diferents fases del Pla de Sequera de l’Agència Catalana de l’Aigua i, en general, de la majoria de les Conques Hidrogràfiques de l’Estat Espanyol, es basen en el percentatge d’aigua que hi ha en els embassaments de la conca. Emergència implica arribar a valors per sota del 20%. Però també es té present l’acumulació del dèficit de precipitació. Períodes de dèficit de precipitació no són estranys a la regió Mediterrània sinó que ben al contrari, formen part de la seva variabilitat natural. Sense anar més lluny recordem la sequera del 2004-2008, que va ser més intensa i extensa que la del 1986-1989, o la produïda entre el 1944 i el 50, però totes elles probablement menys intenses que la de 1812-1817. Per tant, com esbrinar si l’episodi que estem vivint està induït pel canvi climàtic?

El darrer estudi publicat pel Servei Meteorològic de Catalunya al seu web mostra que la temperatura mitjana anual per al conjunt de Catalunya i per al període 1950-2021, ha augmentat a un ritme de +0,25 °C/decenni, el que suposa que la temperatura mitjana anual a Catalunya ha augmentat 1,8 °C en els darrers setanta-dos anys. En aquestes condicions, la massa vegetal requereix més aigua per viure i també evapotranspira més, malgrat que el fruit d’aquesta injecció d’humitat a l’atmosfera es pot recollir a grans distàncies d’on va ser originat. No consola, per tant, creure que donaria més pluja a casa nostra. Tot al contrari, la massa forestal, en lluita per la seva pròpia supervivència, retén tota l’aigua que pot, i, per tant, disminueix el cabal que arriba als embassaments, on al seu torn l’evaporació també augmenta. El sector agrícola i ramader és el primer a patir les greus conseqüències, quan a sobre l’augment de temperatura es dona en condicions de dèficit de precipitació, però els ecosistemes, la salut humana, l’activitat econòmica, tot queda afectat. La sequera ha anat passant de sequera meteorològica a hidrològica, d’aquesta a agrícola, i ha acabat sent una sequera socioeconòmica.

Podem, per tant, dir que aquesta sequera és conseqüència del canvi climàtic? Les projeccions de futur per mitjans i finals de segle a la zona Mediterrània mostren amb un alt grau de confiança un augment de la duració de les ratxes o dies consecutius sense pluja. A Catalunya la precipitació mitjana apunta en algunes parts del país a una disminució de la precipitació anual. Per tant, podem afirmar que aquest dèficit de precipitació que estem patint unit a l’augment de temperatura que agreuja el seu impacte està alineat amb el que s’espera que el canvi climàtic produeixi en la regió. Situacions com l’actual seran cada cop més freqüents.

La urgència és tan gran que no podem deixar per un següent article fer una crida a l’acció, a fi de reduir ara els impactes, i en el futur la vulnerabilitat. A les mesures de mitigació enfocades a reduir l’augment de temperatura hem d’aplicar-hi mesures tradicionals i innovadores, com la millor gestió de l’aigua, incloent-hi el seu camí de l’origen fins a l’usuari, l’anticipació de la sequera mitjançant previsions estacionals, mecanismes d’assegurança per ajudar els agricultors a fer front a aquests fenòmens i millorar la resiliència, processos de reutilització, etc. Aquesta acció ha de començar per cada un i cada una dels usuaris, tenint cura de l’aigua i tractant-la com el que és, un bé escàs, que també s’ha de regir per un principi de solidaritat.